Anècdotes / Anécdotas / Anecdotes
En aquest nou espai convido
els
meus amics a enviar anècdotes que recordeu de mi, per a publicar-les. Ànims!
La idea és d'en David Daura.
En este nuevo espacio invito a mis amigos a enviar anécdotas que recordáis de
mí, para publicarlas. ¡Animos! La idea es del David Daura.
Recordo fara 3 anys mes o menys un dia
que estavem al parc de Vall Suau la Laura Gamiz, l'Albert Gonzalez,
Gerard Renom entre molts altres. Jo estava gronxant-me al columpi i
feia tonterias i tu em grabaves amb el teu super movil que deias que
era un petardo, i de cop i volta em van tirar la pilota a la cara i
vaig caure del columpi.
Recordo que vas riure durant dies de
mi i ensenyaves el video a tot allò que es movia, hahah.
I després aquell dia que estavem
jugant al portal de casa l'Albert Paradell i se't va colar la bamba
a l'arbre i vem estar quasi una hora mirat si la veiam, i de sobte
la veig allà amagada entre les branques. Ens va costar hores fer que
caigues fins i tot fem inventar un invent per que si no conseguiam
fer-la baixar poguesis anar amb la bici fins a casa. Tot i així ho
vem aconseguir.
Durant molt de temps vem passar-ho
molt bé junts. Festas d'aniversari, quedades, anecdotes.
Et trobem molt a faltar Alex, sobretot
aquellas brometas que em feias al passadis del cole :)
Enhorabona pels teus 18, ja et vec
pilotant un Porsche pels nuvols.
Un peto enorme, t'estimem!
Carla Gonzalez
Subirachs
Anims a la Familia, us desitjo el
millor i endevant sempre l'Alex us cuida.
Picar l'ullet Ara em recordo, quan encara erets petit, crec que quan teníes 6 o 7 anyets, et vaig dir que li piquessis l'ullet a la mama, i vas contestar 'no que s'enfada' pero la mama et va dir que no s'enfadaria, així que vas fer-li un copet al seu ull amb la teva ma... Papa, 09-jun-08 L'Alex i en Harry Recordo amb simpatia, i sense poder evitar somriure al recordar-ho, aquesta anècdota que vaig tenir amb l’Alex . Eren els anys 2001/2002, ara no ho recordo exactament. Durant aquells anys, l’Alex i jo estudiàvem la primària al col·legi el Turonet de Sant Quirze. Eren temps genials. Temps en els quals no tenies cap mena de preocupació. Només tenies que anar al “cole” ha passar-t’ho bé, arribar a casa, sopar i a dormir... no hi havia preocupacions. Aquells temps va haver-hi la coneguda Pottermania. Eren uns anys en els quals si eres un nen i no havies llegit encara que fos un dels llibres del nen mag, no eres ningú. No podies parlar amb ningú perquè sempre sortia el llibre o la pel·lícula (que en aquells moments va causar un gran impacte en el món de la gran pantalla) en qualsevol moment. He de dir que jo vaig apuntar-me a la moda Potter una mica més tard que la resta. Nens com l’Albert González i el propi Alex ja havien llegit el primer llibre abans que sortís la pel·lícula. He de dir que jo vaig començar el primer tot just veure la pel·lícula. Vaig començar a devorar pàgines plenes de fantasia y màgia... però els meus companys i amics ja anaven per el tercer o fins i tot el quart... i jo, per molt que m’hi esforces, no els podia agafar. L’Alex ja anava per el quart, un verdader totxo de llibre. Cada migdia, abans de dinar, teníem una hora de pati. Era durant aquell temps, i també al pati del matí, on podies veure un gran grup de nens a la biblioteca i al pati de l’escola llegint els llibres de Harry Potter. Quan per fi vaig acabar el tercer, molts del meus companys i amics, entre ells l’Alex, ja havien acabat el quart i esperaven amb il·lusió l’arribada del cinquè. Jo em seia a qualsevol lloc del pati cada matí i començava a llegir aquell llibre tan extens per mi (doncs fins aleshores no havia mai llegit un llibre tan llarg)... un bon dia, vaig seure un banc del Turonet i vaig començar la lectura... ja anava força avançat i el llibre era realment intrigant... - Per on vas? – vaig sentir que preguntava algú. Vaig alçar el cap del llibre i vaig veure enfront meu l’Alex. Estava amb les cames flexionades, per tenir el cap a la mateixa altura que el meu, i amb els braços recolzats a la cama. Tenia un somriure als llavis i recordo que era una època on portava el cabell més curt del normal. - Que? – vaig preguntar jo. No havia sentit la pregunta, ja que estava tan absort en la lectura que res em feia sortir del llibre. - Que dic que per on vas... – va repetir-me ell agafant-me el llibre i mirant la pàgina – Ah! Encara el llegeixes en català? No mola tant... és millor en castellà. - Per els noms. Oi? - Si... Per on vas? Es que ja fa molt que el vaig llegir i “això” no em sona. - Per el capítol 29. - Ja han fet la segona prova? – va preguntar-me ell. - Si. Ja falta poc per la tercera. Ell només va picar l’ull. - Doncs ja veuràs... ja veuràs el que passarà I amb aquestes paraules va començar a baixar cap al camp de futbol, on l’esperaven. De cop, es va aturar, va girar l’esquena i va mirar-me de nou. Va somriure novament i es va dirigir amb pas ferm altre cop a on era jo: - Per cert! La tercera prova és un laberint ple de besties, el Krum es maleït per la maledicció Imperius, el Harry i el Cedric toquen la copa a la vegada i resulta que és un “traslador”, el Cedric Diggory es mor i el Voldemort resucita. El “ojoloco” resulta ser un “mortífago” que fa servir la “poción multijugos” per transformar-se en el verdader “ojoloco”. I aquí acaba el llibre. Va anar de ben poc que no li dono amb el totxo de llibre al cap... més aviat per dos motius: 1. Va començar a córrer com mai després de pronunciar les seves paraules i en el moment que jo pronunciava m’enfadava d’allò més. 2. L’Alex era més alt, més fort i més ràpid que jo. I jo no volia problemes... Em va destrossar el final. Si. Cada cop que llegia en el llibre els moments que em va “xivar” l’Ale,x a la ment em venia: “Ah si! Això és el que m’ha dit l’Alex... tenia raó”. Quan va estrenar-se la pel·lícula del quart llibre, uns quatre o tres anys després, no vaig poder evitar somriure quan sortien els “chivatazos” que l’Alex em va fer. Quan va sortir el cinquè llibre, vaig comprar-me’l immediatament. Quan vaig finalitzar la lectura, l’Alex encara em deia que anava per la meitat... en aquell moment, i amb ganes d’una revenja sana, vaig dir: - Per cert Alex... saps que el Harry en el cinquè llibre... Però ell es tapava les orelles i sortia corrents d’allà on era.
Alex, sempre que llegeixi Harry Potter, no podré evitar recordar que era el nostre punt en comú... i de com tu sempre em deies que en català no “molava tant”. M’encantaria que m’ho haguessis pogut dir de nou... i m’encantaria haver-te pogut “chivar” el setè llibre. Sempre et portarem en els nostres cors. David Daura (14-8-2007) |
El teu mp3 a la rentadora Âlex, t'en recordes d'aquella vegada que et vas deixar el mp3 dins de la butxaca del teu texà, i la mama el va ficar a la rentadora i desprès a la secadora? Vem pensar que ja no funcionaria però desprès de ficar-ho amb un bol de sal (idea de la mama), va seguir funcionant perfectament. Papa, 04-ago-09 Parlant del nostre gat Misho Quan parlavem en familia d'en Misho, el nostre gat, i del fet que mai havia tingut cap contratemps amb un cotxe, en Alex va dir: "Menys mal que en Misho es molt esquerp, porquè si fòs un gat carinyós, diría, mira quin cotxe més guapo i s'acostaria, però com que es esquerp, fuig d'ells." Papa, 10-gen-08 Al parc de les Morisques Àlex, te'n recordes una tarde que vas
pujar al sostre dels lavabos del parc
de les morisques..? Mar Rodríguez, 25 d'Agost 2007 A l'aeroport De tornada de vacances de Tenerife, al mes d’agost de 2001 (10 anys), abans de passar pel control de seguretat de l’aeroport: L’Alex portava unes monedes a la butxaca i jo li vaig dir que així no podia passar per sota l’arc, perquè sinó li pitaria. Llavors les va posar a la cinta on es posa l'equipatge de mà per al seu control, d’una en una. Imagineu la cara que va posar quan va veure com les seves estimades monedes, una rere l’altra, van caure al final de la cinta entremig dels rodets… El guardia que estava allà va somriure i li va desmontar els rodets per a tornar-li les monedes a l’Alex. Andreas Manz, 26-ago-07
|