Avui has complert 31 anys...
felicitats! Et trobem molt a faltar!
I t'estimem molt.
Papa
09-nov-21
Ja fa dotze anys sense tú, estimat
fill. Segueixo somiant amb tú, i sempre marxes. Sé que ets molt
feliç on estàs ara.
T'estimem molt.
Papa
11-jun-19
Avui fa 10 anys que ens vas deixar;
estic convençut de que series un excel·lent dissenyador, i que
gaudiríes del FabLab i del seu entorn com ho estic fent.
T'estimem i et trobem a faltar.
Papa
05-mar-17
Ja fa més de 9 anys que ens vas
deixar, però et sentim molt a prop. T'estimem, estimat Àlex.
Papa
20-nov-16
Avui fa 9 anys que ens vas deixar...
Ja tindries 25 anys!! Com series? Què estaries fent? A què et
dedicaries? Seguiries fent-me brometes pesades i prenent-me el
pèl?! Segur que sí, perquè així eres tú, fent-nos somriure com
fos. Et trobem molt a faltar Alex. T'estimem!!!
Erica
05-mar-16
Un altre any, estimat fill meu.
Somio molt amb tu: Sempre estas fent alguna teva, sempre riem,
pero després sempre marxes... Pensava que aixo es curava amb el
temps pero no.
Et trobo molt a faltar.
Pero a la vegada estem bé, curiós, no?
Papa
05-mar-13
El dia del teu
aniversari vem escoltar el disc de Mike Oldfield "Songs of
distant earth" que tant t'estimaves.
Puff, aixó costa molt. Avui ja fa
cinc anys que ens vas deixar; com ha passat el temps. T'estimo,
t'estimem sempre
Papa
05-mar-12
Alex, ja fa quatre anys que ens
vas deixar... Diuen que el temps ho cura tot, i es cert que
tenim l'ànima més calmada, pero ens faltes molt. T'estimem
Papa
05-mar-11
19 anys fa que ens vas portar l’alegria per
primera vegada, 2 anys i mig fa que se’ns va perdre, però de per
vida la recordaré, i t’estimaré com sempre t’he estimat, com el
meu germà petit. Espero que algun dia ens retrobem. T’ESTIMO
Alexito.
Erica
09-nov-09
Alex, fill meu estimat, un altre aniversari sense
la teva presència física.
Segueixo veient el teu somriure, sentint el teu riure, rient amb
les bromes que ens solies fer.
Faig càs a les veus dels que saben, sé que estas aqui, et sento
al nostre voltant, tot protegint-nos.
Gràcies per compartir amb nosaltres els millors moments de la
teva vida.Papa
09-nov-09
Àlex, estimat fill, avui trobo
tant a faltar el teu riure, el teu somriure...
Papa
09-jun-09
El pont de
la salut vem fer un altre viatge a Eivissa, i vem veure dues
postas de sol tot pensant en tú: una a Cala del Comte, l'altre a
Café del Mar, on sino?
Papa
12-mai-09
Moltes felicitats peque…
Tenies moltes ganes de fer-ne 18 per a poder conduïr el cotxe
:-). És la primera vegada que t’escric, però tot el que t’he de
dir ho duc dins del cor, i sé que em sents a cada moment.
T’ESTIMO “cabezón”.
Erica
09-nov-08
Àlex, estimat fill, avui ès un gran día, ja ets
major d'edat, segur que ja tindríes el carnet de conduïr, i
estaries insistint en agafar el cotxe, i et 'barallaries' per
això amb l'Erica...
M'hauría agradat poder conversar amb tu, d'home a home, i ho
faré igualment, en silenci.
Acabo de sentir una cançò d'en Paul Simon, "Born at the right
time" (nascut al moment just), i aquest era el teu cas, ja saps
que vas néixer just un any després de que va caure el mur que
separava les dues Alemanies, i el que significava per mi...
Que siguis molt feliç, a nosaltres encara ens costa una mica.
Pero l'amor ens fará sobreviure.
Papa, 09-nov-08
"Sometimes even music can not substitute for tears"
(A vegades ni la musica por substituir les llagrimes)
(Paul Simon)
Àlex, fill meu, ja fa un any que ens vas deixar.
Ha passat tan rápid...
Moltes vegades et sento tan aprop, quan bufa el vent, quan passa
una cosa imprevista, quan una situació em fa riure. Penso que
ets tu, un esser ara superior, que ens estás intentant consolar.
Moltes vegades es fa difícil, molt difícil, seguir endevant amb
ànims, pero llavors penso en la teva mare i la teva germana que
necessiten tot el suport i carinyo que les pugui donar.
T'estimo, t'estimem.
Papa, 05-mar-08
Es la primera vegada que escric el teu nom amb
un accent a la A :-)
Hem
vist el que t'han escrit la Cris i el teu pare,
no hi han paraules per afegir más boniques de les que ja
han dit ells.
Nosaltres t'envien el petó i el abraç mes fort del mon.
Tiets i Cosins,
05-mar-08
Hola
Àlex,
He conegut la teva historia perquè la teva germana i la meva
novia estudien juntes, m'agradaria dir-te que encara que no et
vaig conèixer n'estic segur que eres genial, i que estiguis on
estiguis ho seguiràs sent.
Veig que ets un gran aficionat a les motos, jo també, sobretot
d’en
Valentino
Rossi.
Bueno
Àlex, espero que algun dia ens coneguem.
Una forta abraçada
CAMPIÓ!!!!!!!!!
25-oct-07
Roger
Àlex!
Sé que per molt que ara
no siguis aquí, ens escoltes,
ens observes, i encara ens estimes.
No sé trobarte, no sé on ets...
només et puc recordar en somnis,
i en els records.
Aquells que, per molt que no vulguem,
s'ens queden clavats com petites astelles
al nostre cor. Aquells que, en el seu moment,
foren únics i incomparables.
Aquells que fan que encara vegi
el teu somriure resplendent amb el qual
encaraves la vida.
Segur que més d'una vegada havies
vessat llàgrimes, però no tantes
com les que vam deixar fluir nosaltres
el dia cinc de març.
Vas decidir evadirte, deixan-t'ho tot enrere,
oblidant tots els bons moments...
t'en recordes quan celebràvem cap d'any
tota la colla? I Nadal?
També la verbena...
Els dies que passavem a Borredà...
sempre quedaran en la meva memòria.
Enfi, que aquí tot és igual.
Disculpa, he dit igual?
No és veritat, perquè faltes tu!
t'estimavem, t'estimem i t'estimarem SEMPRE!
>Magalí.
o9/1o*2oo7
Àlex
Estimat company, vaig ser la teva companya de classe durant un any i
en alguna ocasió em vaig seure al teu costat. Però tot i així en
tant poc temps vaig tenir la oportunitat d’apreciar-te molt. Eres
una persona excel·lent, sociable amable i divertida, enseguida feies
amistats, mai podré oblidar el teu somriure, les teves paraules i
les teves bromes. Desgraciadament ara només són més que simples
records que em vénen a la memòria però que recordaré sempre. Tenies
un aire de tendresa que captivava als que t’envoltaven,
simplificaves les coses i ho tenies tot al teu abast. No vaig poder
compartir els teus últims moments de vida perquè estava absent, però
encara aprecio els darrers que vaig passar amb tu. En la vida, en
cada passa que fem alguna vegada podem tropeçar i caure però ens
tornem a aixecar, ara però no t’aixecaràs tot i així la teva ànima
romandrà dreta aquí a la terra amb nosaltres i algun dia ens
trobarem amb tu.
Judith Fernández
19-jul-07
Alex,
quan temps fa ja, què ens vares deixar?
Massa. Encara recordo, quan et veia pel passadís,
aquell somriure dolç que sorgia dels teus llavis,
i que transmetia felicitat.
Encara no m'ho acabo de creure...
va ser molt fort, i ens va sorprendre a tots.
Em fa mal imaginar com devies estar
en aquells moments...
indefens, sol, no m'agrada pensar-ho,
però no ho puc evitar.
Per molt que ens deixesis,
sempre continues amb nosatres...ho sabies?
Sigui com sigui, mentres et pensem,
t'estem donant més segons de vida.
Tot allò és de l'abans, es veritat,
però també hi ha part del després.
No m'entrava al cap quan m'ho vàren dir,
suposo que era perquè no m'ho volia creure.
Amb el temps m'en he donat compte,
de què faltava alguna cosa, i erets TU.
Ara, potser, totes les paraules escrites,
siguin inservibles, però, i què?
Igualment et continuem escrivint,
per dirte que et trobem a faltar,
que l'institut sense tu ja no és el que era,
el poble sense l'Alex...
és molt diferent.
Estiguis lluny, o a prop, desitjo,
anhelo, i espero poderte trobar
d'aqui uns quants anys,
ALLÀ ON SIGUIS...HI SEREM, n'estic segura(;
_*sempre.en.la.nostra.memòria*_
Fins aviat,
[la noia que va fer l'anunci de l'aquàrium
de Barcelona amb tu...em recordes?]
Magalí. 20/06*07
Ja fa dos mesus, dos mesus ?? encara
no mu puc creure,la vritat no mentra al cap. Ancara et recordu, al
pasadis del insti, amb la teva noia, la Cris, seus veia tan
felisus...!
Alex jo crec que estaras a un lloc, a
un lloc lluny?, en el qual ens turnem aveura oi?... esperu que si,
al poble te la teva presencia dia a dia, tutom i pensa amb tu, amb
lu que et va pasa... no ens u pudem creure...
la pitxo noticia, d´aquell trajic dia,
saps jo no i vaix sabe res fins al dia seguent... presentia que algu
no nava be, i tenia rao, quan vaic arriba al insti, mu van dir... no
mu pudia creeure, am veure las llagrimas... mu vaig cumensa a
creure, al veura la policia ala porta del insti, aquella trajica
pujada, mu vaig cumensa a creeure... I quan va vaixa el Teo a parla
amb nosaltres, tot eran llagrimas, no vuliam entendre el que ens
estava dien, no vuliam asumir-lo........
[*..alex sempre al teu
costat..*] fins un altre noi...fins un altre..!
Jael, 08-mai-07
Avui, com sabeu fa 2 mesos que l'alex no
hi és.
Avui, com podeu veure no plou.
Suposo que no plou xq encara el recordem amb tristesa...però amb un punt
més d'alegria. Tots els seus gestos..les seves mirades..les seves
bromes..el seu somriure..Tot ell era genial.
Vaig escriure aquestes 4 ratlles el dia 2, dimecres.
Estava estudiant i mira..veia el cel..mig núvol i quan plou,
automatikament, penso en ell.
Ell encara no tenia els 18 anys..però qui sap..potser allà, sigui on
sigui, no hi ha normes de q no pugui comprar alchol com a la foto, no?
;)
Aquí us deixo el text que d'aquí uns dies tindran a les seves mans la
família de l'Àlex:
Potser t’has convertit en un d’aquells coloms blancs que qüasi bé no es
distingeixen amb els núvols.
Aquells que només desitgen el millor per a tothom; aquells que estan en
busca de la pau.
Miro al cel i t’imagino.
Què deus estar fent? Penses en nosaltres?
Mai t’ho vaig arribar a dir, però t’apreciava. Fins i tot m’atreveria a
dir que t’estimava.
Els records que un porta a dins ningú els pot treure. Aquelles tardes
amb la colla.., aquelles tardes.
És estrany.
És estrany no veure’t pel carrer; Se’m fa difícil no veure’t amb els
teus.
On ets? Com és el teu nou món? Has pogut tocar la lluna? Has fet nous
amics?
Amb el teu somriure tan característic i les teves bromes segur que sí.
Ja et cuides?
No ploris, som aquí.
Com un ocell que no sap com però ha de començar a volar sol: ha
d’aprendre a caure i a tornar-se aixecar.
Et deus sentir tan fràgil,
Tan indefens,
Tan sol..
Tan incert.
Un somrís que mai més serà present; un somriure que no oblidarem..
Un cos absent, un noi entranyable i una nostàlgia immensa.
Laia Jara i Moreno
Sant Quirze del Vallès,
2 de maig del 2007
No confiis en el demà..ningú sap què
passarà.
Cris SEMPRE juntes.
Àlex SEMPRE amb tu.
Avui pensant en
l'Alex he escrit això,
I si, ja fa dos
mesos..dos mesos que el trobem a faltar, a ell, a les seves bromes, als
seus somriures, als seus ànims, a aquell gest característic seu que feia
sempre que et veia: guinyava l'ull i feia un petó, i allò que feia a
tothom allò que feia amb la mà nose ven bé com definir-ho aquella rodona
amb el dit polze i index que tu havies de travesar amb el dit si veies i
no volies rebre un mini-calmant al braç que sobint no et feia encara que
veiessis la seva mà, que sovint et perdonava. Recordo encara i sempre ho
fare el: OHH que feia quan veies la seva mà.. un OHH tan nose tan d'ell.
Ultimament estava enganxat a aquest gest no hi havia dia que et veies i
no ho fes, ja era com un gest que formava part de la seva personalitat.
Sempre tindre present aquell noiet de cabells rossos, ulls marrons
brillants que et donaven confiança, seguretat, que et demostraven
sinceritat, sempre recordare la forma de les seves mans, com la forma en
que s'arrepenjava a aquells radiadors del passadís de l'ies desd'on et
saludava kuan et veia passar, i la quantitat de vegades que aconseguia
fer-me riure durant cada classe a la fiac era com una maquina
fabricadora de rialles que mai s'esgotaven, que mai acabaven i mai ho
haurien fet. Però ja fa dos mesos que algú va decidir que era el seu dia
el dia en que ell ho perdia tot, perquè imagineuvos nosaltres només
l'hem perdut a ell pro ell, ell ho va perdre tot en una tarde, familia,
amistats, novia, coneguts.. tot i tothom. I encara que tots sabem que
tots tenim un dia ningu pensa que una cosa així li pugui passar a algú
com ell un noiet de setze anys, una persona encantadora, que tot es
quedi en records en una tarde, en una maleida tarde d'un dia qualsevol.
Mai havia tingut por a la mort, pro desde aquell dia en tinc, por a que
hagi de marxar d'aqui sense poder despedir-me de ningú, sense dir a
tothom com l'estimo a totes i cada una d'aquelles persones que formen
part de la meva vida, com li va passar a ell. I vui donar ànims a tothom
que ho necessita, però nose com fer-ho mai m'havia passat una cosa així,
és el primer cop que perdo a una persona. És com si encara no volgues
acceptar el que a passar aquella tarde, molts cops el meu cap em fa
pensar que l'Alex encara és aquí pro que no el veiem doncs perquè esta
malalt, o de viatge però en el fons se que no és així se que mai
tornarà, en tot cas nosaltres nirem on sigui ell. Això m'encantaria,
m'encantaria poder tornar a veure a l'Alex algun dia i espero que així
sigui per poder dirli com l'estem troban a faltar cada dia que passa,
com cada un d'aquest dies l'Alex passa pel nostre cap en forma de
records, de pensaments, com la gent el segueix estimant, perquè no sé si
ell ho pot veure tot això no sé si de veritat ell es allà dalt
veientnos, sabent tot el que pensem i fem. Sí, m'agradaria que fos així,
que ell se senti estimat allà on sigui, perquè desde aquí ningú l'ha
oblidat, ningú ha deixat d'estimar-lo, espero que ho pugui saber
això.Crec que aquesta pèrdua, d'ell de l'Alex en certa manera ens fa més
forts ens ajuda a afrontar la vida, com potser de cruel a vegades i tots
els cops durs que puguin venir despres d'això. Fins ara la mort de
l'Alex es el pitjor que m'ha passat mai, perquè mai fins aquella tarde
havia perdut a algú, mai m'havias passat. No sabia el que es podia
arribar a sentir, ara ja ho sé i de veritat que preferiria haver
continuat sense saber-ho. Es una sensació massa extranya, de buit de no
saber que fer, no saber com reaccionar, fins que t'adones de que si, que
l'Alex ja no hi es, i que tu no hi pots fer res perquè torni aquí amb
nosaltres, amb tothom a qui s'estimava i amb tothom qui l'estimava. Mai
havia pensat que avui estigues aquí, devant de la pantalla de
l'ordinador escribint tot això perquè avui fa dos mesos que el vem
perdre, que ens va perdre, si m'ho hagessin dit no ho hauria cregut, no
ho hauria pensat mai aixó, i menys que algo així pogues passar-li a ell,
un noi tan alegre, sincer, carinyos.. Tots sabem com era l'Alex i suposo
que hem d'estar orgullosos d'haver-lo conegut, de ser una d'aquelles
afortunades persones que poder gaudir de moments amb ell. Alex nose si
podras veure tot aixó, suposo que no però per si poguèsis fer-ho només
et demano dos coses: que ens esperis i que no ens oblidis mai, que
nosaltres no ho farem.
Alex sempre
present, sempre amb tu, mai t'oblidare!
Alex t'estimo!
Aran, 5 de maig del
2007
Buenu pues no es que fosim intims amics,
pro u cuneixia....
Alex magradaria averi pugut parlat mes amb tu..
ets una gran persona, i dic ets perquè de una forma o un altre, per mi
és
com si estiguesis aqui ara mateix. Sempre tindre al meu cor totas
aquellas
conversas, aquells moments...
Eras sempre tan feliz...i ara tot sa quedat en res...un gran simple
record,
que mai ublidarem.
en un moment o en un altre, vulguem o no sempre ens arriba el nostre
adeu.
En aquesta vida sempre hi ha un hola!, pro tan be hi ha un Adeu.. pro no
un
adeu per sempre, si no un areveure.
Alex esperu que estiguis on estiguis, mai ens ublidis, perque nosaltres
mai
toblidarem!
jo crec que hi haura un moment, en el que ens trobem tots, un altre cop,
tots junts... esperu i desitju que estiguis be alla on i siguis, i que
ens
esperis, perque tard o d´hora ens trovarem a veure.
Alex, et trovem a faltar, sisplau prumetam que quan ens truvem tots un
altre
cop, ens esplicaras peque et vas tindre que marxar..!
Era necesario...
Era necesario decirnos adiós,
dividir la brecha del camino
por el bien de los dos
al cambiar nuestro destino.
No me digas que te olvide,
porque no puedo hacerlo
ahora eres parte de mis recuerdos
de algo imposible de tenerlo.
Cuantos sueños truncados
quedarán en el olvido
cuantos suspiros anhelados
ya no mas compartidos.
Era necesario verte,
ya tú semblante ha cambiado
tú mirada ya no brilla
y tú chispa se ha apagado.
Era necesario decirte:
Aunque el tiempo ha pasado
en mis pensamientos estas presente,
contarás conmigo
mientras el tiempo sea tiempo
y aún cuando la vida haya terminado.
Tal vez en otra vida
en un mundo diferente
nos volvamos a encontrar
para renacer eternamente.
(d´una companya del IES)
Jael Fernández Javierre,
01-abr-07
Estenc la mà
Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d'aquesta teva absència se'm revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recomprensa.
Miquel Marti i Pol
Llibre d'absencies
Els teus professors de l'IES
Calladament
Des d'aquesta aspra
solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Per`la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança,
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Miquel Marti i Pol
Llibre d'absencies
Els teus professors de l'IES
Como una llama que comienza
a nacer,
una mañana que comienza a florecer,
eras juventud, virtud hermosa de tu ser,
sueño de una juventud divina, nada que perder.
Tu, amigo, llegaste al limite ese anochecer,
y tus alas se liberaron antes de tiempo,
y tus ojos se cerraron junto con el cielo,
solos entre esa niebla, no lo podíamos creer.
Ahora eres un hermoso ángel que nos cuida,
que atenúa nuestro dolor y nos vigila,
con cada instante enciendes más cada estrella,
aún es triste recordar tus últimos pasos en al tierra.
Déjame recordarte un segundo, quizá un instante,
los momentos en que fuiste mi amigo, mi acompañante,
siempre sólida amistad, hasta el final te preocupaste,
andamos por esos caminos inimaginables.
Simplemente una bendición de la tierra para el cielo,
únicamente un recuerdo por el más querido,
un beso al cielo por el hermano, el amigo,
que como un ángel desde el cielo esta conmigo.
Alex, donde quiera que vayas, jamás estaré lejos de ti.
Félix Donoso
Aquella alegría que
em contagiava,
aquella manera de fer riure que ningú desperdiciava.
Aquella cosa que simplement et feia un tio diferent.
Un tio amb un do innat: el de tenir sinceritat.
Noble com ningú, afable i gran amic del qui hem
sigut amics i companys.
Així erets tu Alex, i així et recordarem.
La tristesa ens invaeix a tots, i el buit al
nostre entorn és molt gran.
I per això aquestes lletres, que no són més que un
afany de voler deixar clar que, la impremta que
has deixat als nostres cors la portarem ara i
sempre.
No et direm adèu sinó a reveure, perquè allà on tu
siguis, un dia ens hi retrobarem tots.
Alex t'estimem!
Companys de classe de
1er de batxillerat IES Sant Quirze |
Muchos
besos,
no te
olvidamos.
Tieta
Mar,
Tiet
Salva
,Lara y
Marc
Andorra
la Vella,
9 de
noviembre
2019
Muchas
Felicidades
en el
cielo
Alex, te
queremos.
Tieta
Mar,
Tiet
Salva
,Lara y
Marc
Andorra
la Vella,
18 de
abril
2019
Muchas
Felicidades
en el
cielo,
27
besitos
cada
día.
Tieta
Mar,
Salva,
Lara y
Marc
Andorra
la
Vella, 9
de
Novembre
de 2017
Muchos
besos en
el
cielo,
no te
olvidamos
y te
queremos
mucho.
Besossss
Mar,
Salva,
Lara y
Marc
Andorra
la Vella,
9
de
Novembre
de 2016
Muchas
Felicidades
en el
cielo,
Siempres
estás
con
nosotros,
muchos
besossss
Mar,
Salva,
Lara y
Marc
Andorra
la Vella,
9
de
Novembre
de 2014
Desde
Andorra
muchos
besos….
Mar,
Salva,
Lara y
Marc
Andorra
la Vella,
14
de Juny
de 2014
Avui com
sempre
no
t’oblidem.
Molts
petons.
Tieta
Mar,
Salva,
Lara i
Marc
Andorra
la
Vella,
25
de Març
de 2014
Un año
más sin
ti, pero
no te
olvidamos
y te
queremos
mucho.
Felicidades
en el
cielo.
Besoooossss.
Tiets
Salva y
Mar y
primos
Lara y
Marc
Andorra
La Vella,
9 de
novembre
de 2013
Muchos
besos en
el
cielo,
no te
olvidamos
y te
queremos
mucho.
Besossss
Tieta
Mar,
Salva,
Lara y
Marc
Andorra
la
Vella,
12
de
Septembre
de 2013
Con todo
el
cariño
del
mundo,
muchos
besos,
no te
olvidamos
nunca.
Tieta
Mar,
Salva,
Lara y
Marc
Andorra
la
Vella, 5
de Març
de 2013
Hola Alex,
Hoy un día tan
especial, quiero
darte muchos
muchos besos.
Tieta Mar, Tiet
Salvador, Lara y
Marc
Andorra 09.11.11
Hola Guapo,
Pronto es tu
cumpleaños, nosotros
no te olvidamos
y te enviamos muchos
abrazos y besos.
Siempre contigo
Tieta Mar, Salva,
Lara y Marc
Andorra la Vella
06.11.11
Hola Alex,
Te envio muchos abrazos
y un beso muy fuerte.
No te olvides que te
queremos mucho.
Hoy te enviamos un beso muy
muy grande.
Salvador, Mar, Lara i Marc
20-oct-10
Hola Alex,
Hoy he encontrado un poema de
Jalil Gibrán que me ha gustado
mucho
se
titula "Sobre la alegría y la
pena".
Vuestra alegría es vuestra pena
desenmascarada.
Y
el mismo manantial de donde
brota vuestra risa
antes lo llenaron vuestras
lágrimas.
¿Cómo iba a ser si no?
Cuanto más hondo cala la pena en
vuestro ser, más
alegría puede contener.
Cuando estéis tristes, volved a
mirar en vuestro corazón
y
hallaréis que en verdad estáis
llorando por lo que ha
hecho vuestras delícias.
Algunos de vosotros decís "La
alegría es mayor que la pena", y
otros dicen
"No la pena es mayor."
Pero yo os digo que son
inseparables.
Vienen unidas, y cuando una se
sienta contigo a tu mesa,
recuerda que
la
otra está durmiendo en tu cama.
En
verdad estamos suspendidos como
balanzas entre la pena y la
alegría.
A
mí me da mucha pena y mucha
rábia tu ausencia, y mucha
alegría
saber que has tenido una familia
que te quiere tanto.
Muchos besos.
Hoy
quiero enviarte un abrazo
y un
beso muy muy grande
con
todo el cariño del mundo.
Tieta
Mar
Andorra 29/09/2009
He estado
pensando mucho rato que escribirte hoy
en un dia tan duro para el recuerdo, al
final lo que quiero decirte es que
siempre estás es nuestros corazones.
Te
queremos mucho
Un beso
Tiet
Salvador, M.Mar, Lara i Marc
Andorra 05.03.09
Hola Alex,
Hoy te quiero
enviar un besazo muy muy grande.
M.Mar
Andorra la Vella
19-ene-09
Hola Alex
Hoy quiero decirte
que como cada día estás en mi corazón,
Te queremos mucho.
M.Mar
Andorra la Vella
09-nov-08
Àlex =)
Molt
sovint penso en tu, i de quina millor manera que
deixar-to aquí escrit, perquè sé que els teus pares t’ho
faran arrivar, com tot el que deixem a la teva web.
Ja fa més
d’un any que no hi ets, ja em aprés a conviure sense la
teva presència, però tot i així sempre pensem en tu.
M’encantaria poder-te esplicar les coses que m’han anat
passant últimamente perquè m’aconsellaries com saps fer
tu, però d’una manera o altre quan et recordu troves la
forma d’animar-me que m’envies des d’allà dalt, en forma
de vent, de pluja o de raig de sol.
Un dia
m’agradaria pujar allà dalt, al cel, el lloc des d’on
ens contemples. Passaria una estoneta allà amb els
angelets i amb tu, aviam que tal és tot vist desde dalt
=)
Però això
no és possible, com moltes altres coses que fariam tots
per tal d’estar una estona més amb tu!
El que si
que és possible, és esperar fins a trovarnos tots al cel
i reviure el poble de st.quirze allà dalt, amb tu ^^
Però per
això encara ens queden molts anys, oi que si? ^^
De
mentres en forma d’àngel, ens contemplaràs desdels
núvols. I ens enviaràs força, alegria, escalfor, salud,
i tot el que fins ara ens has anat envian a tots
:-)
Àlex
ara que sóm estiu i fa tanta calor, ens podries enviar
de tan en tan una mica de pluja? ens anirà bé, i sabrem
que ets tu que ens saludes desdel cel amb un somrriure
d’orella a orella
:-)
Cuidat
eh;) que segur que ja ho fas!
Una
abrasada enorme,
Mireya
Sala Corbella, 03-jul-08
Andreas,
buf..ja fa un any que no hi és.li he dedicat el
fotolog,i el meu flogup.
se'l troba molt a faltar.
podeu veure la meva accttualització aqui
àniims(:
Magalí
hoy un año que no estás.te he perdido
en el camino..
Alex, mucho más que una persona. Él era una ilusión
rota,
un sueño hecho trizas...y ahora es un
recuerdo,probablemente
uno de lso mejores que tengo en mi mente ahora mismo.
Te he buscado,y no te hallé. ¿Donde te escondes criatura
de
corazón dulce? Me siento perdida enmedio de mares de
rostros
bañados de hipocresía y de incomprensión. Tus miradas y
tus
sonrisas podian ser pequeños detalles y absurdeces, pero
por muy
enanos que fuesen, eran por muchos,una razón por la cual
seguir adelante pese hubiese tristeza. Más de una vez he
pensado
en desistir, dejarlo todo, y desaparecer para siempre,
pero después
pienso en ti,y entiendo que no te gustaría que alguien
cayese y después
que no consiguen levantar otra vez.
O9119O-O5O3O7. siempre con nosotros,ALEX(:
gracias por haber existido algun día.sabes?tu nombre lo
tengo
grabado en mi almohada porque entonces sé que que serás
tu quien seque mis lágrimas en mis peores momentos,
eres tu quien me acompaña en mis mejores sueños,
y en mis pesadillas.
te agardezco que hayas sabido ser amigo de tus amigos,
sin dudar en ningun momento.
Magalí
05-mar-08
www.fotolog.com/xukulat_a
www.flogup.com/drumii_lun
Hola yo
también me llamo Alex, también hago handbol en Sant Quirze, no tuve el
gusto de conocerte personalmente, sólo te conocía de vista, pero a
partir de ahora cuando oiga esta canción del Canto del Loco me acordaré
de tí.
Va por tí número uno y por todos tus grandes amigos, espero a pesar de
que soy un poco peque, también me incluyas en tus amistades.
19-sep-07
Alex
11 años
Vallsuau
Hola Alex,
He trobat un poema de Rabindranath
TAGORE que m'agradat molt,
espero que a tu també,
Sé que aquesta vida, que no ha assolit
la seva maduresa en l'amor no es perduda del tot.
Sé que les flors que es mustiguen a
l'aurora, que els
rius que s'esbarrien pel desert, no es
perden del tot.
Sé que tot allò que queda enrere en
aquesta vida,
carregat amb lentitud, no es perd del
tot.
Sé que els meus somnis que no s'han
realitzat encara, i que les meves melodies mai no cantades,
s'aferren a les cordes d'algun llaüt vostre i no es perden del tot.
Ara camino al vostre costat amb la
meva mà dins la
vostra.
Nosaltres també caminem al teu costat
amb les nostres mans agafades a tu.
t'estimen molt
Mª Mar
Andorra, 01/07/2007
Alex:
Realment ha passat això? Encara no m'entra al cap. Dos mesos d'ençà
d'aquell
dia. Aquell fatídic dia en que tu i el meu avi vareu marxar. Lluny?
Segurament. Però jo estic segur que us tornare a veure als dos. Al meu
avi
escarxofat en un sofà llegint un llibre sobre història o política... i a
tu,
fent bromes, rient, disfrutant com sempre ho has fet amb tothom.
Creume Alex, aquí cada dia algu pensa en tu en algun moment donat. El
poble
sencer té la teva escencia... i és que tu sempre formaràs part d'aquest
poble, de Sant Quirze. Realment es nota que el teu acomiadament ens ha
afectat... la gent ha canviat aquí. Els moments amb tu han estat pocs...
però entranyables: recordo que quan tu i jo llegiem Harry Potter feiem
mini-competicions per veure qui l'acabava primer. I ens "picavem" entre
tu i
jo dient si era més bo el llibre en català o en castellà.
Moments que quedaràn en l'oblit? No! En el record. Simplement en el
record.
Alex no sé que més dir... esper-ho que estiguis bé allà on siguis... que
segur que si perquè tu saps com fer agradables les coses per tu. Les fas
teves.
Alex, tu sempre estaràs en nosaltres, ho sé! No ens fallis! Cuida de
nosaltres allà on siguis, que nosaltres, i especialment la teva familia,
cuidarem del teu record aquí on som.
Una abraçada Alex. Sempre et recordare.
David
Daura, 06-mai-07
Hola, Teresa, Andreas i Erica,
Hola, amics de l'Alex,
Quan vaig saber la notícia era lluny. No vaig poder venir, però sí vaig
voler ser amb vosaltres amb el pensament. Allà mateix, des de la solitud
d'una habitació d'hotel a Berlín, vaig escriure aquests quatre mots que
ara,
amb el temps, voldria compartir.
"Tan sols quatre mots"
Tan sols quatre mots
parlats,
només un condol discret,
mitja llàgrima fugaç,
tot just un esguard proper.
No us puc oferir res més;
voldria ser tan veraç
en el moment més intens
d'aquest dolor tan voraç.
I en canvi no sé dir-vos res,
no puc expressar el que tinc,
no crec que escoltant-vos més
us pugués molt més sentir.
I és que avui us ho han pres tot.
Us han robat el destí.
Us han fet perdre el camí.
Us han trencat l'horitzó.
Un maleït imprevist,
un consell malbaratat;
tot just un minut fatal,
i la vida perd sentit.
Futur que esdevé passat;
les tenebres de la nit
l'albada han desterrat
i ningú no us ho ha pas dit.
Però demà sortirà el sol,
i també el matí següent
i així continuarà sent,
malgrat el que vulgui el cor.
I penseu en qui ha marxat,
aquell esperit feliç
que amb la punta dels seus dits
tocava la llibertat.
Quan va néixer ja volia
descobrir tot sol el troç
d'alè que li pertanyia.
Ara somriu i s'ho mira
amb el seu esguard més dolç
des d'on ja neix un nou dia,
Rebeu una abraçada bén forta,
Patrick, 28-abr-07
Visito sovint aquesta pagina i em sembla una iniciativa molt bonica ,
plena d’amor i amistat, plena de fe i de bones esperances, malgrat la
penosa i trista circumstancia, aquí és on es veu reflectida el fons de
les persones , aquestes persones que són els nostres fills , perquè jo
escric des de la mirada d’una Mare. Sovint pensem que el que ha passat
no ens passarà a nosaltres, però quan toca de a prop , a un amic, a un
company a un familiar , es quan te n’adones realment, que això és una
loteria, has estat tu, Àlex, però hagués pogut ser qualsevol dels molts
que ara et plorem. Es per això, que amb la teva trista experiència,
voldria que hi pensessin tots una mica, amb el que ha passat i el perquè
ha passat, i fer una crida d´ atenció a tots els joves, perquè això no
es torni a repetir.
Voldria també fer arribar una abraçada a tota la teva família, per haver
sabut canalitzar aquesta necessitat que tenia tot el jovent del poble,
de mostrar i expressar tot el que els dictava el cor .
Des
d’on estiguis, vetlla per tots aquests amics i companys que han
demostrat tenir en Tu a un gran amic i a un gran company, segur que quan
ens retrobem tots, on estiguis, serà un gran dia.
Neus, 25-abr-07
Álex
Pensaba que este mundo era perfecto
pero la vida dió un paso incorrecto
era un chico simpático, era muy amigable
que sin conocerte, era difícil que no te hable
A Erica: su hermanito preferido,
sé que está con nosotros, yo os lo digo
fui a su casa, mi corazón tenía razón
sabía que su alma seguía en su habitación
esas tardes, que con nosotros ganabas puntos
pero siempre recordaremos los momentos que pasábamos juntos.
Siempre que estabas con él, siempre hacía
tonterías
que por mucho que no quisieras, con él te reías
nos dejas, nos deja de este mundo
un sentimiento que nos deja, en lo más profundo
todos juntos, esperamos el día, el día que nos veremos
querido Álex, te queremos y siempre te recordaremos.
Turko, 19-abr-07
Alex, tu Alex, sempre has estat una persona a la qual
he estimat desde que et conec. Perquè tu Alex, sempre t'has fet
estimar. Mai podré oblidar a la persona que sempre aconseguia fer-me
riure quan parlava amb mi, a aquella persona que t'ajudes en el que
fos, que si et veia malament venia, parlava amb tu, aconseguia saber
sempre el que et passava i t'animava, sempre. Així eras tu Alex, i
encara que ja no siguis amb nosaltres, ho seguiras sent sempre,
perquè dins del cor de cada una d'aquelles persones que et
coneixien, t'estimaven, t'apreciaven.. sempre estarà viu el record
d'aquella eterna rialla.
Alex, sempre amb
tu! Mai t'oblidaré!
T'estimo
Aran -
21-mar-07
La muerte no
significa nada. No cuenta. Sólo me he ido a la habitación de al lado.
Nada ha ocurrido. Todo sigue tal como estaba. Yo soy yo y tú eres tú. Y
la vida que vivimos juntos con tanto amor permanece intacta, inmutable.
Lo que fuimos el uno para el otro seguiremos siéndolo. Llámame con el
nombre de siempre. Habla de mí con la naturalidad de siempre. No cambies
de tono. No adoptes un aire solemne ni triste. Ríe como siempre reíamos
de los chistes que nos gustaban a los dos. Juega, sonríe, piensa en mí.
Reza por mí. Deja que mi nombre sea esa palabra amiga que siempre fue.
Que sea pronunciado sin esfuerzo, sin que sobre él se proyecte una
sombra. La vida significa lo mismo que siempre significó. Sigue siendo
lo mismo que fue. Existe una continuidad absoluta e ininterrumpida. ¿Qué
es esta muerte, sino un accidente insignificante? ¿Tengo que estar fuera
de tu pensamiento porque esté fuera de tu vista? Sólo me he ido a
esperarte, durante un intervalo, a un lugar muy próximo, a la vuelta de
la esquina. Todo está bien.
Setiembre - Rosamunde Pilcher
Nosaltres amics de la teva cosina,
també amics teus, que no te’m conegut, però com si sempre
t’haguessim vist, escoltat i estimat, ens es igual, hem sentit la
teva marcha i la teva ausencia tan com altra molta gent. Allà on
estiguis, te enviem el ram de flors mes gran del món i no
t’oblidarem mai. Prega per tots nosaltres, perquè tu, ja has pogut
tocar el reine del cel al costat del nostre Señor. T’estimem.
Janet, Jaqui, Walter, Vienna i
tota la familia.
Andorra, 19-mar-07
Hola
Alex,
En estos días de tanta perturbación
mental, afloran todos los sentimientos de tristeza, desazón, rabia,
desasosiego ..., sentimientos por una persona a la que quiero mucho
y lo digo en presente por que para mí no te has ido, tengo ganas de
llorar de decirte que te quiero mucho, que tu recuerdo está siempre
presente, que es un orgullo para mí que seas mi ahijado.
Que suerte han tenido tus padres y tu
hermana de haberte tenido contigo este tiempo, ha sido corto pero
muy fructífero, has dejado una huella muy profunda que nadie va a
olvidar, solo quiero pedirte que a través de cualquier rayo de sol,
de cualquier soplo de aire o de cualquier gota de lluvia...
traigas toda la fuerza que tus padres, tu hermana, los abuelos, tus
primos, tus tios, Cristina, todos tus amigos y yo necesitamos.
Continuaremos hablando.
La rosa detrás de la pared
Creció una vez una rosa que todos
podían ver,
protegida al lado de un pared del jardín,
y a medida que los días pasaron veloces,
desplegó sus ramas, rectas y altas.
Un día, un rayo de luz brilló a través
de una grieta que se había abierto en la pared-
La rosa se inclinó suavemente hacia su calor
y luego pasó al otro lado...
Ahora, tú quien siente profundamente su
pérdida,
consuélate - la rosa florece allí -
su belleza todavía más grande,
nutrida por el cuidado amable del Supremo.
Enviado por
Gilad Tiefenbrun
Do not stand at my grave and weep;
I am not there. I do not sleep.
I am a thousand winds that blow.
I am the diamond glints on snow.
I am the sunlight on ripened grain.
I am the gentle autumn rain.
When you awaken in the mornings hush
I am the swift uplifting rush
Of quiet birds in circled flight.
I am the soft stars that shine at night.
Do not stand at my grave and cry;
I am not there. I did not die.
-
No te quedes en mi
tumba llorando;
no estoy allí. No estoy durmiendo.
Soy los mil vientos que soplan.
Soy el brillo de diamantes en la nieve.
Soy la luz del sol en el trigo maduro.
Soy la suave lluvia de otoño.
Cuando te despiertas en el silencio de la mañana
soy el susurro rápido que se alza
de pájaros silenciosos en vuelo circular.
Soy las suaves estrellas que brillan por la noche.
No te quedes en mi tumba llorando;
no estoy allí. No me morí.
Antiguo poema de los indios Navahos -
enviado por Andrew Oattes |
Al nostre record
Us escric per
dir-vos que l'Alex com cada any es al nostre
pensament.
Estem al vostre costat. Esperem estigueu tots
molt bé.
Una abraçada de
tot cor, des de Rubí.
Hola soy
Alex Gonzalez. (Moska) Nunca he podido escribir aquí..
pero siempre lo he deseado… simplemente quiero que
sepáis que la gente no se olvida de la buena persona que
era y que será siempre esté donde esté… y que espero que
vuestras vidas sigan los pasos que tienen que seguir, y
que siempre le querremos y nunca lo olvidaremos… hace
mucho tiempo de aquello…
Hola soc
Alex Gonzalez Torres (Moska) Mai he pugut escriure aquí…
pero sempre ho he desitjat… no tenia forçes… simplement
vull que sapigueu que la gent mai s’oblidara de algu com
ell i encara que fa molt temps que no esta tothom
s’enrecorda d’ell… perdoneu les faltes… i que continuar
les vostres vides no es fácil sense ell… Pero m'en
alegro que avui despres de tant de temps… encara estigui
al meu costat i plori pensant que aixo no era just…
Alex
González, 24-jun-12
Àlex, avui he tornat a pensar en tu. Com
cada dia que m'estiro al llit, i et recordo. La nit és
freda, però jo la sento ben calenta, càlida; és el teu
record que m'escalfa i m'acarona tendrament en la foscor
absoluta, al mateix temps que deixo fluir els meus
pensaments.Feia temps que no t'escrivia res. És una
feina ardua la de pensar-te, ja que encara fa molt mal
la teva ausència. Saber que hem perdut el teu somriure
entre tants records, és el que ens fa patir
constantment, a cada pas que fem, a cada mot que surt de
la nostra boca. Cada cop que et penso, ho faig amb un
somriure mig desdibuixat als llavis. Em tremola el pols,
i una fina llàgrima apareix. I jo me l'eixugo. Sé que
vols que sigui feliç, i que rigui sempre, com si fós
l'última cosa que fes. Saps? Trobo a faltar totes les
tonteries que fèiem a Borredà, lo bé que ens ho
passàvem.. Em fan falta aquests petits detalls, tots
aquells instants. Ara me n'adono de que em falten molts
moments amb tu. Sé que no ho hem viscut encara tot, i
que, quan ens tornem a retrobar, allà on sigui, viurem
tot el que ens falta. Sempre et recordaré com aquella
persona que duia la felicitat allà on anava, sempre amb
el teu dolç somriure, i la teva mirada riallera. Van ser
14 anys al teu costat, dels quals no n'esborraré ni un
sol segon, perquè ja et vaig perdre un cop, físicament,
i no vull tornar-te a perdre entre els records.
Descansa, t'estimem.
Magalí
23-mar-12
Benvolguda família Manz us envio aquest mail per
desitjar-vos un feliç any nou 2012 !!! Sempre amb el
record del seu fill Alex al nostre cor.
Una
abraçada molt forta. 
Daniel Juvillà i Fontanet
31-12-11
No he volgut comentar re fins ara, però
sento la necessitat de dir-vos que trobo a faltar a l'Alex,
i que per més que la gent no hi pensi tant, jo els hi dedicu tots
els gols a ell i a un altre amic que va morir l'any
passat. Sempre em donen força per lluitar per tot ja que
ells no van poder...
Una anècdota d'aquell 5 de
març es que va anar al cole amb una taca de iogurt a la
samarreta, que em va explicar que era una camiseta que
li agradava molt i que se la havia tacat aquell mati i
no se la volia canviarjejejeje deia
que era una pua, i em treia la pua de la guitarra que
sempre portava sobre.
Teníem planejat anar a
veure les motos, al circuit de Catalunya, que corrien un
parell de mesos desprès d'aquell dia però no va poder
ser.
Per cert, també em va
comentar que la família tenia una llibreria a Alemanya i
em va ensenyar alguna foto :)
Una abraçada molt fort a
la família.
(Era un company de classe que els dilluns teniem
unes classes optatives i els dos vam triar
informàtica, no se si us enrecordeu... I era la seva
parella d'informàtica. La classe del Batxillerat
Teconològic i sobretot la classe d'informàtica no va
a tornar a ser igual.
Un altre anècdota
és que a les classes d'informàtica es posava
sota les taules i d'esconnectava les pantalles
dels companys i es pensaven que s'els havia
apagat l'ordinador jejeje.)
No he tingut valor d’escriure’t fins ara, soc en
Dani, qui li va comprar la bici al teu fill Alex.
Aquest més de tres anys que han passat, he pensat amb vosaltres,
amb el teu fill, amb els breus moments que vàrem compartir, amb
les paraules que ens vam escriure en uns quants mails.
He pensat en que em veu oferir entrar a casa vostre, i que en
Alex i tu Andreas em veu explicar les seves aficions dins del
parking de casa vostre, muntar i desmuntar peces de la bicicleta
i d’un patinet que tenia, que uns dies després em va dir si el
volia. I altres aficions que no recordo amb claredat.
El que si que no puc oblidar es amb l’orgull que parlaves del
teu fill, i el sentiment d’haver conegut a un bon nano que em va
quedar al sortir de casa vostre. En aquells moments vaig pensar
“quina família mes maca i quin fill mes espavilat i atent”, en
aquells moments em vaig sentir molt feliç.
De vegades quan agafava la bicicleta per fer ruta per la
muntanya, pensava que deu ser de l’Alex i de l’Andreas. I de cop
i volta un dia rebo un mail colpidor que em dones la mala
noticia de la mort del teu fill. Em va afectar molt, això no
t’ho vaig dir mai, des de llavors que vinc a passejar de tant en
tant pels parcs de St. Quirze a meditar, a observar els arbres o
a xerrar amb algun amic sobre la vida. Sempre que he vingut a
St.Quirze, encara que sigui fugaçment he tingut algun pensament
sobre el teu fill.
A traves de la pagina web que vàreu fer al vostre fill, també
vaig conèixer el cas d’en David Rovira, m’he comunicat amb el
seu pare algun cop per mail i ara també penso amb el seu fill.
En una petita part em sento que formo part d’una historia de la
vostra família.
Tinc l’esperança de que tot i ser un cop molt fort de la vida
que ben segur mai s’oblida, ara tingueu una mica mes de pau a
l’ànima.
Us vull donar una forta abraçada carregada d’emoció i amb els
meus sentiments al vostre costat pel que necessiteu.
Daniel Juvillà
03-oct-10
Hola Àlex,
sóc la Sandra, amiga de la
teva germana i del Jorge. No ens vem arribar a conèixer però
et tinc molt present i sempre t'he volgut escriure i avui
m'he animat. Et volia dir que la teva Aprilia l'estic
cuidant amb tota l'estima del mon pel que és i pel que
representa per mi. Conservo les teves enganxines i tinc un
amic que es diu Eloy que es mecànic que també te la cuida
(segur que et cauria molt bé!) i m'ha dit que tot i que és
de l'any 97 després d'uns arreglillos ara ja em pot durar 10
anys més. Està perfecte, un dia t'enviaré una foto per a que
la vegis!
Gràcies per cuidar de la teva
germaneta i dels pares. Una abraçada.
-Sandra-
27-abr-10
La Magalí m'ha deixat una
dedicatoria molt bonica:
http://www.fotolog.com/thepussygirl/58170637
08-gen-10
Fa
19 anys va néixer una persona genial i amb un carisme realment
especial; una abraçada a la família.
Jorge Aluma, 09-nov-09
Hola, soc un
company de classe de l'alex, hem anat junts a 4rt d'ESO i a 1r
de Batxillerat, molts cops havia pensat de anar a casa vostra a
donar-vos suport, però mai he sigut capaç, nomès volia que
sabèssiu que l'Alex algun cop em va comentar que volia fer
alguna cosa relacionada amb el disseny gràfic, la veritat és que
no son temps d'escriure això però suposo que si no ho feia no em
sentiria bé.
Dani Conejo Rodríguez
Sant Quirze, 29-mar-09
Avui ja fa 2 anys que ens va deixar,
per això m'ha vingut de gust portar-li un ram de flors..
cada flor venia amb una abrasada de tots els que l'estimàvem.
perquè recordi que el portem dins del nostre cor.
un peto i una abraçada per la seva família.
Mireia Sala Corbella
05-mar-09
Crec
que sempre serà motiu de goig aquest dia. Desitjo que trobeu la pau
per celebrar que tal dia com avui, l'Alex us va regalar la seva
presencia.
FELICITATS ALEX!!!
PS: Ens veiem al CANO a les 12.30, eh? Veus com m'han fet cas? Fa un
sol esplendid.
:-)
Natxo Rovira
09-nov-08
Avui sempre sera el
dia de l'alex.aixo no s'esborra ni amb el temps.gracies per haver
tingut un fill maravellos fa 18 anys.un peto.sigueu feliços.
Laia Jara
09-nov-08
Hola Alex,
Cada dia dia et tinc
present pero avui, un dia qualsevol d'Octubre
m'en recordat molt especialment de tu, amb tot el
carinyo del mon un petó molt fort.
Tieta
Mª Mar
Andorra 23/10/2008
Alex,
molt més que una persona:
Podria començar una carta tan sols per a tu, però he pensat que és
millor compartir-la amb l’altra gent.
Saps? Fa tot just un any que vas marxar, ens vas deixar amb les mans
buides, sense un simple adéu, ni cap tipus de despedida, i això fa mal.
Encara busco una justificació, una explicació lògica del perque ja no
ets amb nosaltres.
El teu deliri per anar en moto va guanyar de llarg les ganes que tenies
en el teu interior de viure.
Vas preferir
uns minuts de felicitat abans que un futur gloriós.
Erets amic dels teus amics, fidel en tot moment.
Tenies la habilitat de convertir un somriure en una il·lusió, d’un somni
una realitat, d’una mirada, tot un món nou per descobrir.
Un do innat que tenies era el que atreia a les persones: sabies
transmetre els teus sentiments sense cap tipus de vergonya. Quan veies
algu trist, l’obligaves a somriure, i inconscientment incitaves a
seguir endavant.
Em trobo en un món completament fosc, obscur.
Et veig a
tu, caminant per un passadís amb un pas ferm, veig com tombes cap a un
costat, i en aquell precís instant, tinc la certesa de que ja no et
veuré mai més. Aquest és el somni que em persegueix nit rere nit, sense
cap mena de compassió.
Tinc el teu nom gravat al coixí, per convèncem a mi mateixa de que un
dia vas existir.
Perque
m’acompanyis en els somnis feliços, i en els meus malsons.
De vegades, al pensar en tu, les llàgrimes omplen els
meus ulls, però llavors reflexiono, i em donc compte de que potser no
tinc cap dret de plorar, i m’eixugo les llàgrimes amb el dors de la mà,
o la màniga.
La veritat és que et trobo molt a faltar. Miro una foto nostra, i l’únic
que desitjo és retrocedir en el temps, i rescatar-te del teu malson.
Sempre estaràs entre nosaltres, ocuparàs un bocí del nostre cor que mai
s’omplirà, perque es teu, i ningú et podrà substituir. Et pertany.
Perque un dia algú em va dir la seguent frase: “Una persona realment mor
quan es deixa de parlar d’ella”.
Gràcies per recordar-m’ho cada dia. És per aquesta raó que t’escric, que
penso i parlo de tu, perque encara que sigui inconscientment, cada
vegada que nombrem el teu nom, estem donan-te uns segons més de vida,
encara que sigui en la memoria.
Magalí, 22-mai-08 (05-mar-08)
Gràcies per tots els
moments Âlex!
Ja fa un any que vas marxar…ja fa un any que no estàs entre nosaltres, i
la vertitat és que s’ha trovat a faltar molt la teva
precènsia, les teves bromes, els teus somriures, les
teves anècdotes.
No
oblidaré mai, aquelles tardes d’estiu que sonava el timbre i erets tu,
amb algun més, i pujàveu a berenar, i ens feieu riure a mi i a la meva
mare, recordes aquell dia que vas venir amb l’Enric Miarnau i el Gerard
Renom? Que tots portàveu un mòbil trencat per alguna banda i de un amb
un ens ho explicàveu i ens ho ensenyaveu? Aquell dia vem riure tots
molt, i si no recordu malament el teu se’t treia la tapa quan
l’agafaves, i reies perquè l’havies d’agafar amb dues mans quan et
trucàven. Podria recordar-te mil moments com aquet, però per sort no
acavaria mai.
Són
tantes les històries que em passat junts, que mai formaran part d’un
passat.
Com a
tu, que sempre et tindrem en una part dels nostres cors, en un trosset
dels nostres records, en un present dels nostres pensaments.
Perquè vas ser i seràs el millor amic que Sant. Quirze ha pogut tenir.
Allà
on siguis et desitjo el millor, Àlex..
Perquè tard o d’hora tots ens retrobarem i tornarem a viure moments
plens d’alegria, amb tu.
Gràcies per deixar-me tans bons records.
t’estimo Àleex!
A
reveure!
Mireya Sala Corbella.
18.04.08
Gràcies per donar-nos els millors anys de la teva vida.
Gràcies pel teu somriure.
Gràcies per fer les tonteries que feies a diari, tot fent-nos riure.
Gràcies per haver sigut una persona tant maca.
Gràcies pel DVD de Norah Jones. Sempre et deixaves tots els diners que
teníes en regals per nosaltres.
I ara ja et puc dir on amagava la xocolata - derrere de les copes damunt
de l'armari del garatx... :-)
T'estimo, t'estimem
Papa, 24-abr-07
All these moments... will be lost in time
- like tears in the rain...
Todos estos momentos... se perderán en el tiempo - como lágrimas en la
lluvia...
Blade Runner
Carta a un hermano, 10 de
Abril de 2007
Alex, compañero mío, todavía te siento, aún te recuerdo, siento tu olor,
añoro tu mirada, recuerdo tu voz, me susurra tu sonrisa.
Me imagino contigo volando por el cielo azul, ceñido a tus alas, sin
miedo y
sufrimiento. Ahora tú me guías por el sendero que conduce al lugar donde
me
esperas, que sigues a mi lado aunque no te veo.
Con tus profundos ojos me observas desde el cielo, ese cielo de mi
corazón,
ese cielo que anhelo por alcanzar con las manos y al que jamás logro
llegar.
Aunque con certeza te digo hermano mío, justo no has sido, porque no te
has
quedado conmigo, has partido de mi vera sin pronunciados ruidos, sin una
despedida de amigo a amigo, de corazón a corazón. Sabias bien que
ocupabas
mi corazón, que casi lo eras todo para mi y aun así decidiste marcharte.
Ahora me encuentro aquí, sin ti, escribiendo esto con la esperanza de
que
lo leas, y con el optimismo de que con orgullo lo estás leyendo, porque
como
te digo, todavía te siento, se que tu rostro se asoma por lo alto de mi
hombro y tu aliento dándome esa paz que con tu sonrisa yo sentía, quiero
estrechar tu mano con la mía y caminar juntos hasta el fin del camino.
Félix Enrique Donoso Marfil, entregado el 05-mai-07 con un ramo de
flores a Teresa
Jo sé que ets en un bon lloc.
Un lloc de pau, cel blau i prats verds...
On només el silenci i la tranquil•litat hi són presents.
On tu, esperit lliure, podràs explorar sense riscos ni perills.
Un lloc perfecte, idíl•lic... on romandràs esperant-nos a tots.
I que, un cop hi arribem, ens somriuràs de nou, et somriure'm de nou
Ets a dins de tots nosaltres. Sempre ho estaràs.
Quan em pregunten on ets jo els hi dic:
Poseu-vos el braç dret en el pit esquerre
I en quan sentiu un batec el sentireu a ell, dins del vostre cor.
On romandrà sempre.
Espera’ns Alex. Espera’ns allà on siguis.
Qui mai t'oblidara:
David Daura 23-mar-07
Dorm..
Dorm profundament..
No tinguis por d'estar sol..
no! no la tinguis..
algun dia ens retrobarem; tu i jo, tu i la kris; tu i tots els teus..
1 mes sense tu,..i krek k ningú encara se'n ha fet la idea..
akell noi..amb akell somriure apoiat al radiador del insti...esperant
veure
la seva nena; la Cris.
Avui, com podràs veure tu millor q ningú des de el cel;
Avui, com ja fa un mes;
el cel torna a plorar...i plora en forma de pluja..
torna a plorar per la teva perdua inexplicable,
per la injustícia que s'ha creat..
..torna a plorar pel teu record.
estiguis on estiguis..guia'ns amb el teu somriure..
estiguis on estiguis..protegeix-nos amb la teva mirada..
estiguis on estiguis..abraça'ns a tots amb els teus braços llargs i
prims..
estiguis on estiguis..porta'ns a dins a tots com nosaltres ho farem amb
tu..amb el teu cor gran i generós..
sí..te'n has anat..però el record de la vall on vas viure no l'esborra
la
pols del camí.
gràcies per ensenyar-nos a tots a ser una mika més bones persones i a
aprofitar el temps com tu vas fer.
Sort en el llarg camí que t'espera recorrer allà, siguis on siguis.
Laia Jara, 5 d'abril del
2007
Te
extraño mas que nunca y no sé que hacer
despierto y te recuerdo cada amanecer
esperaré otro dia por vivir sin ti
el espejo no miente me veo tan diferente
me haces falta tú
La gente pasa y pasa siempre van y van
el ritmo de la vida me parece mal
era tan diferente cuando estabas tu
sí que era diferente cuando estabas tu
No hay nada mas dificil que vivir sin ti
y no se donde estás
si no te hubieras ido seria tan feliz
alex... un nom
alex... un jove
alex... un amic
alex... la millor persona que un amic pot arribar a coneixer
l'unic que puc dir es que siguis on siguis estaras molt molt molt més bé
que aqui pero et trobem a faltar t'estimem alex!!!!
a tu
et puk dir k ets unic
als teus pares que son molt forts i que son mol bones persones
a la teva germana que sigui forta per que la vida continua
i... a la cris que sapiga que ens te sempre al seu costat
alex
no t'oblido ni mai toblidare...
keke,
25-abr-07
Avui, me adonat del dia que era..
5 de abril del 2007
i avui ja fa un mes, ja fa un mes que ens vas deixar Alex, pero
et seguim estiman igual que sempre haviam fet i sempre farem..
perque encara que ja no i sigui l'Alex no morira mai mentres el
tinguem present en els nostres cors, en les nostres ments, i ja
fa un mes.. sembla que va se ahir que vas marxar.. Alex set
troba tan a faltar.. buff si pugesis veure com la gen t'estima..
espero que algun dia ens pugem retrobar en algun lloc no
m'importa on sigui nomes m'importa poderte veure de nou i dirte
com te trobat a faltar durant tot aqest temps..
Alex t'estimo! sempre amb tu, sempre amb nosaltres!
Aran
05-abr-07
per a uns passos
que sense voler-ho
han hagut d'aturar-se...
Una paret blanca immortalitzada
sota llavis de cartró.
Ulls inquiets aturats en l'aire,
llàgrimes de canó.
Caminava ell sota gotes de colors
veient-ho tot de tons grisos i negres
mentre es fonia el temps
entre els seus dits.
Ella plorava clamant la salvació
d'una trampa sense normes
que el destí li ha imposat.
Rostres absents en el silenci.
Mirades perdudes en l'horitzó dels temps aturats.
Una llàgrima caiguda,
una mà agafada;
i entre cossos s'evapora una ànima.
Plorant una absència
que omple de buit els sentiments.
Sentint-se dèbils sobre una ruleta embogida
que gira entorn les nostres llibertats.
Com l'ocell que lleuger alça el vol
enlairant-se en un trajecte que ni tan sols ell coneix.
Tan fràgils com la pols en l'aire
transportada sense més,
incapaç de decidir els segons
que poc a poc van passant.
Mirades indecises que no troben els mots
que poguéssin donar consol.
Una abraçada, un cop de mà,
un bes de llavis a la galta;
poca cosa més es pot donar.
El dubte omple la sala
mentre el silenci de les llàgrimes
n'ocupa cada racó.
Queden muts els llavis,
i aturats els passos.
Dèbils els muscles,
tremolen les cames.
Et sents indefens,
res pot salvar-te.
Dansaves tranquil,
amb el somriure als llavis;
i algú va jugar les teves cartes,
barallant el teu destí.
Ningú és amo dels camins,
ni del temps, ni dels motius.
Tan sols avances mentre el camí és el present
fins que et tallen les ales
i com en un quadre
tot queda aturat.
No sona la música,
ni es respira l'herba humida
que acaricien els teus dits.
Res té moviment,
ni tan sols els teus sentits.
Les preguntes queden esteses en l'aire,
com si algú volgués trobar-les.
Voles més enllà, amunt de les muntanyes;
enlairant-te, transparent,
mentre sense saber-ho,
respiren la teva presència incandescent.
Una imatge immortalitzada per sempre,
donarà vida a uns passos,
que els segons han aturat
en els colors dels bells records.
Gemma Gelabert Gonzalo -
23-mar-07
Teníem tres anys quan tot va començar,
els nostres pares al Turonet ens van apuntar.
Mentre els anys passavant i anàvem creixent
mes ens coneixíem i mes amics ens anàvem fent.
El
handbol i les motos eren la nostra afició
i també ho eren els partits del Barça que veiem al Racó.
Plegats bons moments varem passar
i em tu vaig tenir l’amistat d’un germà.
Sols
tenies setze anys quan ens vas deixar
i en la nostra vida un gran buit va quedar.
Dins
el meu cor sempre et portaré
i per sempre mes el teu amic seré.
Els
amics som com les estrelles
que de vegades no es veuen, però sempre hi son.
Tu
seràs Alex per sempre, una estrella
que des del cel ens guiaràs en el món.
El
teu amic per sempre
Marc
Ballesta, 21-mar-07
|